En els darrers anys, l’escola catalana —i especialment l’educació secundària— viu un canvi de fons en la manera com s’entén l’autoritat. Ja no n’hi ha prou amb tenir coneixement, experiència o vocació: avui, sembla que per poder ensenyar cal també “caure bé”, agradar, ser simpàtic, fer de coach, de monitor d’esplai o d’animador. El problema és que aquesta exigència d’afabilitat ha substituït sovint la legitimitat professional del docent.
L’autoritat acadèmica, en hores baixes
L’autoritat acadèmica hauria d’estar garantida des del principi. No és un privilegi ni un residu del passat: és una condició necessària perquè el procés d’aprenentatge funcioni. Sense una jerarquia mínima de rol —on el professor pugui establir límits, marcar ritmes i ser referent— l’aula esdevé un espai fràgil, imprevisible, on tot depèn del caràcter i la paciència del docent.
Però avui, la realitat és una altra: molts professors perceben que la seva autoritat és provisional, sotmesa constantment a la validació emocional de l’alumnat i, sobretot, al judici particular de les famílies. El missatge implícit és clar: si l’alumne no t’escolta, és perquè no t’has sabut guanyar la seva confiança. Si hi ha conflicte, potser t’has expressat malament. Si s’ha queixat una família, el problema segurament és el to, no el comportament del fill.
Aquesta lògica —potser ben intencionada en origen— ha acabat invertint el sentit de la responsabilitat. L’autoritat ja no es pressuposa pel càrrec ni pel coneixement, sinó que s’ha de negociar cada dia amb adolescents i preadolescents que encara estan aprenent què vol dir el respecte i la convivència. I quan l’autoritat s’ha de demanar, ja està perduda.
De l’autoritat al “client satisfet”
Les reformes educatives més recents, com la LOMLOE, parlen molt d’inclusió, de participació i de competències emocionals. Tot això és valuós. Però en la pràctica, l’escola s’ha convertit en un espai on es prioritza la imatge amable per sobre de la solidesa pedagògica. El professor, sovint, ha de seduir abans d’ensenyar, i el sistema li recorda constantment que un alumne disgustat pot convertir-se en un problema burocràtic, una queixa o una campanya a xarxes.
Això genera una paradoxa: els docents perden la capacitat d’exigir, però continuen essent responsables del resultat. Es demana resultats sense donar eines. L’autoritat desapareix, però la culpa queda.
Mentrestant, l’alumnat —i sobretot les famílies— han acumulat un poder informal que no passa per les vies pedagògiques sinó per les polítiques. Les famílies són les que decideixen, les que pressionen els centres, i sovint les que marquen el to del discurs institucional. El resultat és un sistema que tendeix a evitar el conflicte amb els qui més soroll poden fer, encara que això signifiqui desautoritzar el professor a la seva pròpia aula.
El benestar emocional: per a qui?
Se’ns diu sovint que la solució és treballar l’educació emocional, el respecte i la convivència. I és cert que cal fer-ho. Però la pregunta és inevitable: s’aplica el mateix principi de cura emocional als docents?
En teoria, l’escola hauria de ser un espai de cura mútua. En la pràctica, molts professors se senten sols, desgastats i qüestionats. Se’ls demana empatia, serenor i assertivitat, però rarament reben empatia, serenor o assertivitat per part del sistema. És una contradicció de base: no es pot ensenyar convivència des de la desprotecció.
Cap a un nou equilibri
Recuperar l’equilibri no significa tornar a un model autoritari ni nostàlgic, sinó reconèixer que sense autoritat no hi ha educació possible. L’autoritat acadèmica no és incompatible amb la proximitat, però ha de ser un punt de partida, no una recompensa. El respecte no s’ha de “guanyar” cada dia com si fos un reality show; s’ha de garantir des del marc institucional.
Calen direccions que donin suport real als docents, famílies que entenguin que l’escola no és un servei a la carta, i administracions que deixin de governar l’educació segons criteris de popularitat o d’imatge pública. Només així deixarem enrere aquesta estranya situació en què els alumnes, avalats pel poder familiar i polític, acaben decidint més del que els pertoca.
Perquè quan el professor ha de “caure bé” per poder ensenyar, el que s’ha trencat no és només la disciplina: és la idea mateixa d’educació com a acte compartit de transmissió de coneixement i de creixement personal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada